Definició i característiques
Les peces de l’escut no són el resultat d’una divisió del camper com les particions, sinó que hi apareixen com adherides, aplicades al damunt. Al revés que les particions, que són designades amb un adjectiu, les peces ho són per un substantiu. L’altra diferència és que així com les particions fraccionen l’escut en un nombre parell de divisions, les peces ho fan en un nombre senar. O sigui, en les particions, per exemple el palat, podem dir que no hi ha camper, en canvi sí que n’hi ha amb les peces.
Originàriament, les peces anaven soles dins l’escut, com els animals, però a partir del segle XIV començaren a associar-se amb dues o tres figures petites que les carregaven o les acompanyaven.
Classificació de les peces
Els heraldistes del segle XVII — i els que els han seguit — han distingit entre: peces honorables, fonamentals, principals o de primer ordre, i peces menys honorables, ordinàries, secundàries o de segon ordre. Les primeres serien les peces d’ús més antic. Avui dia, però, la majoria dels heraldistes no fa cas d’aquestes subtileses, més aviat absurdes i que han estat portades a extrems risibles, pel fet de crear subdivisions fins al punt que mai no hi ha hagut acord en la catalogació. Nosaltres distingirem, tal com hem fet amb les particions, entre les d’ús més corrent i les que no ho són.
Peces d’ús més freqüent
Les peces més emprades són deu: la faixa, la banda, la barra, el cap, el pal, la creu, el sautor, el xebró, la bordura i el francquarter. Llevat d’aquest darrer, ocupen totes gairebé un terç de la superfície de l’escut quan només n’hi ha una unitat. A mesura que augmenten, les unitats es fan més estretes.
La faixa és delimitada per dues línies paral·leles horitzontals col·locades al bell mig de l’escut. Fou, amb el lleó, la càrrega més utilitzada a l’edat mitjana. Antigament hom l’havia anomenat barra. Quan és dividida en dues meitats iguals, l’una de metall i l’altra de color, per una línia vertical, aleshores hom parla de contrafaixa.
El pal és perpendicular a la faixa i delimitat per dues línies paral·leles verticals situades al bell mig de l’escut. Sembla que fins al segle xvii fou rar a Anglaterra, França, Països Baixos i Alemanya. Quan està dividit en dues meitats iguals, l’una de metall i l’altra de color, per una línia horitzontal, hom parla de contrapal.
La banda és delimitada per dues línies paral·leles obliqües que baixen del cantó destre del cap al sinistre de la punta. Dividida en dues meitats iguals, l’una de metall i l’altra de color, per una perpendicular als seus perfils, és anomenada contrabanda.
La barra és el contrari de la banda, però les línies paral·leles baixen del cantó sinistre del cap al destre de la punta. Dividida en dues meitats iguals, l’una de metall i l’altra de color, per una línia perpendicular als seus perfils, és anomenada contrabarra.
El cap ocupa tot el cap o part superior de l’escut i és limitat, a la base, per una línia horitzontal.
La creu prové de la combinació de la faixa i del pal. Com que pot tenir moltes formes, serà tractada més endavant. Hom l’anomena també creu plena, perquè sempre toca les vores de l’escut.
El sautor és constituït per la combinació de la banda i de la barra. Hom també l’anomena sautor ple.
El xebró té la forma d’una lletra ‘v’ revessada. Es compon de cames i cim i és format per la unió, al punt d’honor, de les meitats inferiors de la banda i de la barra. El cim és el punt d’unió, i els dos extrems són les cames. Dividit en dues meitats iguals, l’una de metall i l’altra de color, per una línia vertical, és anomenat contraxebró.
La bordura és delimitada per una línia paral·lela a la vora de l’escut seguint la seva forma. A Catalunya hi ha una bordura típica, la bordura de peces, generalment vuit, que ordinàriament és del mateix esmalt que la figura principal del camper.
El francquarter és format per un quadrat col·locat en un dels angles superiors de l’escut, ordinàriament el destre, i ocupa un quart de la superfície de l’escut, d’aquí el nom de quarter.