Josep Porter i Moix, Vexil·lòleg, llibreter i periodista.
Un matí de principis de maig del 1945 a casa la família Porter Moix estaven de celebració. S’havia acabat la Segona Guerra Mundial i els cinc germans s’entretenien dibuixant les banderes dels països aliats. Les van penjar a la làmpada del menjador i allà s’hi van estar uns dies. Potser per a quatre d’ells va ser una distracció infantil inofensiva, però no pas per al Josep, el germà petit, que va quedar captivat per aquella paleta de colors inesgotable, una geometria de formes diverses, barres, bandes, estrelles i escuts que significaven coses i exaltaven pàtries. Tenia nou anys i potser no n’era del tot conscient, però aquells papers acolorits se li havien ficat a dins i ja no en marxarien mai.
NOTES PER A UN ASSAIG D’UN «MANUAL DE VEXIL·LOLOGIA». JOSEP PORTER I MOIX
Arribats al segle XXI, els vexil·lòlegs encara no s’han posat d’acord per a aconseguir un sistema uniforme de denominació de les diverses classes de banderes ni una manera única de descripció de totes i cadascuna de les banderes. D’una banda, es confonen massa sovint els mots bandera, estendard, senyera i ensenya; massa sovint aquests mots es consideren sinònims. D’una altra, massa sovint, gairebé sempre, un vexil·lòleg descriurà una bandera determinada d’una manera concreta, un altre d’una altra i un tercer improvisarà una tercera definició.
Possiblement, es podria acceptar que tothom hi digués la seva, essent com és la bandera el més popular dels símbols —la veiem reproduïda a dojo i arreu, en edificis oficials, en enciclopèdies, en càmpings, hotels, bancs i altres establiments comercials, i en tota mena de suports—, si no fos que les més importants —una infinitat— són motiu i objecte de legislació. A l’hora de legislar no n’hi ha prou amb el dibuix; cal la descripció escrita, i el resultat, a fi i efecte de ser entenedor per a tothom, ha de ser precís, concret, al més inequívoc possible, i senzill. La vexil·lologia exigeix una normativa exactament igual que els altres llenguatges, el de la parla i l’escriptura, el de la matemàtica, el de la química i el de l’heràldica.
A primera vista, només per la simple percepció visual, és de creure que el llenguatge de les banderes s’hauria d’assemblar sobretot al de l’heràldica. De seguida, però, es pot entendre que, per moltes coincidències que hi pugui haver, l’un i l’altre no poden ser el mateix. És cert que moltes banderes-representatives, identificatives són símbols com ho són els escuts, però no totes (les de senyals també informen, comuniquen, però no identifiquen). D’altra banda, l’escut i la bandera representativa, per les seves característiques, fins i tot els que coincideixen a ostentar un mateix senyal, són símbols completament diferents. L’escut és una arma ja existent que, en carregar-se d’esmalts, particions, peces, mobles i figures, esdevé heràldica; la bandera, per contra, no existeix prèviament, sinó que és el resultat de cosir robes de diferents colors, pels seus costats o damunt, a cadascuna de les dues cares, altres peces de roba, figures o escuts; l’escut, doncs, té una sola cara i la bandera en té dues. Una altra diferència fonamental és la forma: l’escut és, generalment, més alt que ample, mentre que la bandera més usual és menys alta que llarga. Globalment, es considera que un escut, de la forma que sigui, amb un senyal concret, és el mateix que un altre del mateix senyal, excepte en els casos d’escuts de dones i clergues; en canvi, una bandera amb un contingut determinat és diferent d’una altra del mateix contingut només perquè la segona és un centímetre més alta o més llarga que la primera. La vexil·lologia moderna exigeix, després de descriure la forma, l’establiment de les proporcions exteriors.
-Altrament, ens cal destacar el seu treball en la difusió d’articles de vexil·lologia i en l’elaboració d’informes de banderes de les corporacions locals. Per aquesta raó, volem reconèixer la seva inestimable trajectòria i aportació en aquest camp, i li fem entrega d’aquest diploma en reconeixement, a la seva trajectòria.